DÍDAC BOZA, director de Ràdio Hostafrancs
Votar en direcció contrària a la repressió

Es fa estrany seguir a 2700 kilòmetres de distància els esdeveniments post-sentencia d’aquests dies a Catalunya. Pantalles i dispositius mòbils en mode ‘play’, degut a la coincidència involuntària entre un viatge familiar programat fa mesos i l’agenda del Tribunal Suprem espanyol. Escoltades i vistes des d’Estocolm, la ràdio i la televisió pública de Catalunya són ,aquí més encara, elements de primera necessitat. La tele i la ràdio pública de Suècia -com arreu d’Europa- també inclouen notícies i imatges d’allà. El mateix dilluns de la sentència, a una petita botiga del centre històric de la capital sueca, el comerciant ens resumia allò que una corresponsal explicava des de Barcelona. “Big demostration in Catalonia”, ens traduia el botiguer sabedor d’on veníem. Un exemple, per cert, del valor insubstituïble que té el comerç de proximitat.

Amb la distància es guanya perspectiva, diuen. Intentem-ho. Primera constatació. Ni la repressió que va aplicar l’Estat fa dos anys contra un referèndum que no va poder evitar, ni les condemnes de presó llarga per a representants polítics i socials (condemnes segurament ja imaginades en alguns despatxos de poder des d’abans del dia 20 de setembre de 2017) no serveixen per liquidar un problema. Ans al contrari. Com estem veient, i com veurem a partir d’ara.

Segona constatació. No tenen cap utilitat, les càrregues policials, ni les pilotes de goma -teòricament prohibides a Catalunya- ni les actuacions desproporcionades (algunes provocadores) dels cossos policials, Mossos d’Esquadra inclosos. No servirà de res aplicar la ‘Ley de Seguridad Nacional’ si així ho decideixen a Madrid. Però tampoc no serveixen les barricades i incendis als carrers que regalen als repressors allò que els repressors volen. Els incidents violents poden explicar un estat d’indignació que, lluny del que esperava l’Estat, no està gens adormit. Però els incidents no sumen. Resten.

Tercera constatació i la més rellevant en aquests moments. El repte de l’independentisme i de tothom -independentista o no- que rebutgi la sentència-venjança és aïllar qualsevol comportament violent del que és i ha de ser una mobilització massiva i pacífica. Les marxes ciutadanes des de diferents punts del país per confluir divendres a la ciutat de Barcelona han de fixar clarament la fotografia cívica del moviment.

Afegeixo un recordatori aplicable per a les pròximes setmanes. Les urnes són sempre útil, per molt que la decepció sobre la classe política causi malestar i frustració. La causa catalana de l’autodeterminació i -si així ho decideix la majoria- de la independència vol temps i perseverança. Votar és la manera més clara de persistir. A Catalunya ha quedat més que demostrat en totes les cites electorals des de les eleccions del 21 de desembre de 2017, controlades directament per l’Estat. El dia 10 de novembre la repetició electoral espanyola és una oportunitat indubtable de rebutjar la sentència i de posar el règim del 78 davant del mirall del seu propi carreró sense sortida. Una via immediata és votar i fer-ho en direcció contrària a la que voldrien els repressors. Vots, cadascú amb el seu accent: independentistes o simplement sobiranistes, d’esquerres o de dretes, però sempre vots contraris als que atien, practiquen, avalen o callen davant la repressió.

Publicat al bloc didacboza.cat

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*