​Ni de nens, ni de nenes

Aquests dies ha corregut com la pólvora la nadala adaptada en versió rap del Fum, fum, fum feta per l’Associació de Famílies d’Alumnes de l’Escola Fructuós Gelabert (Barcelona) que crida a trencar amb els estereotips de gènere. “Quan et diguin que és de nenes, fuig, fuig, fuig; quan et diguin que és de nens, fuig, fuig, fuig. Em va arribar el catàleg, me’l va portar la iaia, m’escarxofo el sofà disposada a arrasar i què em trobo: que mig catàleg brilla, s’ha acabat la purpurina? Per què tot són princeses que ens fan sentir ofeses? Per què tots els herois han de ser boys?.”

La nadala s’ha fet viral i, més enllà de l’anècdota, serveix per repescar el debat del biaix de gènere i la propagació d’estereotips que la campanya d’anuncis de Nadal, tant a la televisió com dels catàlegs de les grans superfícies comercials.

Per començar, els colors. El blau segueix sent el to dominant en les pàgines dels catàlegs o en els anuncis en joguines que, pretesament, es dirigeixen als nens. El rosa ho és en les nenes. No sols això, les veus en off dels anuncis de jocs pensats per a nens, és gruixuda i apel·la a la valentia i a l’aventura; la dels de les nenes, sol ser una veu de falset, aguda i estrident.

En els últims anys, s’ha observat la presa de consciència de cadenes comercials i botigues especialitzades que superen aquesta divisió per gènere. Però, en canvi, els packaging dels propis fabricants acostuma a accentuar la divisió: les nines, els jocs de disfresses, maquillatge, manualitats, segueixen tenint el rosa de to dominant i les nenes de protagonistes. En canvi, els jocs de cotxes, d’enginy, construcció… simplement no tenen el rosa i en fan servir d’altres, el que acaba ressaltant que el rosa és el color de les nenes i és només per a les nenes, però mai per a nens.

És important diferenciar la política que ha fet servir marques com Playmobil, Kapla o els trencaclosques d’Educa i altres com Janod o Djeco en què cuiden molt la imatge per no caure en aquestes normes generals. Però, fins i tot, una icona de les joguines com és Lego, que s’havia caracteritzat per anuncis molt trencadors en els anys 80 per superar la barrera de gènere, ha acabat comercialitzant una línia de productes (Lego Friends) que, substituint el rosa pel lila, es dirigeix principalment a un públic infantil femení. Potser només és una qüestió de donar resposta a un mercat que divideix l’oferta entre públic de nenes i de nens. Però és un símptoma del món en el què vivim.

La transmissió de rols i estereotips a través de les joguines segueix a l’ordre del dia. És un debat que ve de lluny i, a vegades, ens sembla superat. Les escoles i les entitats que eduquen en el lleure han fet una tasca immensa per canviar certes mentalitats. Avui, a ningú se li acudiria dir a un nen que juga en una cuineta que jugar en una cuineta és de nenes. Però en les nines no està tan clar. I nines tipus Barbie o Nancy són productes lluny de voler interpel·lar als nens. Simplement, no estan pensades per a ells, com a projeccions que són d’un model de dona adulta sexualitzada.

La icona de la Barbie ha estat l’exemple més genuí de la projecció d’un cànon de bellesa que inculcàvem en les nenes des de petites –i a través de vàries generacions. Tant és així, que els nous temps, en què el feminisme també és un al·licient comercial, han induït la companyia a modular el cos de la nina per fer-la més “normal” –i menys sexi-, a incorporar nines inspirades en dones amb un paper històric i a fer una campanya comercial que crida a superar el sostre de vidre: “Tu pots ser el que vulguis”. Quina paradoxa que la nina més cosificadora de la història sigui ara la que cridi a les nenes a imaginar què volen ser i a ser-ho. Un altre símptoma del temps en què vivim.

És una bona notícia, clar. Perquè interpel·la a les nenes a imaginar que poden ser astronautes i tot el que es proposin (i als seus pares i mares). Però segueix adreçant-se només a nenes, ho fa des de la bellesa i l’èmfasi en què s’és allò que es projecta, i, per tant, confirma el debat que hi ha joguines per a nens i per a nenes, i que és a través d’aquestes, que es projecten arquetips. I que aquesta pressió és menor en els nens.

Passa com en les samarretes que porten missatges inscrits. Quan són per a les nenes, apel·len a la bellesa, a l’amor, a la bondat, a conceptes naïfs. Quan són per a nens, parlen de valentia, de poder, d’imaginació, de trencar barreres. O en les disfresses, quan pots trobar la de metge i, en correspondència, la d’infermera. No és una anècdota. I no ho dic jo que, com a mare, com a periodista, tinc una fal·lera amb el tema. Ho diu l’Informe sobre la sexualització de les nenes de la Comissió de Drets de la Dona i Igualtat de Gènere del Parlament Europeu que coartar des de la infància la igualtat d’oportunitats condiciona el paper futur de les dones i debilita la capacitat de relacionar-se d’igual a igual.

I, ara, la responsabilitat, com sempre, comença a casa.

Article publicat a ‘Nació Digital’ el 15 de desembre de 2019

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close