​Diana Garrigosa, un esclat de vida

Només un esclat de mort podia endur-se una dona que vivia cada dia de manera esclatant. Sobtadament, sense planificar, sense pensar-hi; així ens ha deixat la Diana Garrigosa.

La seva mort, però, convida a parlar-vos de vida, perquè la Diana ens ha regalat molta vida i ha posat molta alegria a les vides del seu entorn. És cert que la mort sobtada, matinera, sembla molt més injusta i remou tota mena de records, fent present molts passats.

La Diana era representant d’una generació que ja no va demanar permís per arribar al més ampli coneixement de les matèries que l’apassionaven, com l’economia aplicada a les ciències socials o l’ús de sistemes complexos d’informàtica per poder donar resposta a una organització social cada vegada més nombrosa i més complicada.

Us demano que no la considereu la “dona de”, sinó que plorem la seva pèrdua perquè hem perdut una gran companya, amiga, conciutadana i lluitadora. Certament, la Diana Garrigosa es va enamorar i va vincular la seva vida a un dels polítics més rellevants d’Europa, Pasqual Maragall. Certament, van compartir la decisió de formar una família i van tenir tres fills, tres noves vides espigades en una llar on la cultura, el coneixement sense límit i la inquietud per a canviar el món era inherent. No era cap obligació moral, cap creença, senzillament una manera de viure, de ser útil, d’honorar llegats de generacions passades.

La Diana era una dona íntegra. El seu aspecte desenfadat podia confondre’ns; estava al cas de tot, tenia opinió formada sobre tot. Era una gran persona. Ho era individualment i ho fou encara més, si era possible, en decidir que l’home de la seva vida seria Pasqual Maragall.

No fou la dona darrera d’un gran home, fou la dona al costat de l’alcalde Maragall, al costat del professor Maragall, al costat del president Maragall, al costat de qui encara ara lluita contra una malaltia que li lleva els records com a tants d’altres. La Diana i el Pasqual van decidir lluitar-hi junts i que la seva lluita deixés pòsit per a d’altres persones que encara no han emmalaltit, però ho faran. I quan ho facin estarem en condicions de tractar-les amb més coneixements d’aquesta patologia neurodegenerativa coneguda com la malaltia d’Alzheimer, gràcies a les Fundacions que van impulsar.

La Diana era autentica. Ser-ho estalvia moltes energies d’escenificació, maquillatge, camuflatge, i, sobretot, estalvia decepcions quan es mostra la realitat dels que volen mostrar-nos el que no són. Ella era genuïna, sempre de cara, sincera fins i tot quan sabia que la veritat no ens agradaria. Viure trossos de vida al seu costat era incrementar-ne la intensitat, l’aprofitament.

Li hem dit adeu en un dia que Barcelona mostrava una mar grisa, com el cel. L’acompanyaven les flors d’ametller que havia glossat Joan Maragall i que ella havia ensenyat a gaudir com a bandera blanca als seus fills. També els poetes i la música de bolero. Ballar amb el Pasqual Maragall requereix boleros, i l’espai del món egoista sempre és massa petit per a ballar-los.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Close